dissabte, 5 de desembre de 2015

diumenge, 30 de novembre de 2014

El teatre amateur a la ràdio

Secció de teatre amateur a Barcelona FM

En aquests moments, col·laboro a Barcelona FM portant la secció de teatre amateur amb el periodista Biel Cadilla. Es tracta d'un espai informatiu breu en el qual expliquem la història d'un grup de teatre amateur de la ciutat de Barcelona, la seva relació amb el barri on té lloc la seva activitat i informació-servei sobre la seva pròxima estrena.

Podeu escoltar-nos a la freqüència 91.0 FM, a internet i a la plataforma Soundcloud, on pengem els àudios. 

dissabte, 1 de juny de 2013

Entrevista a Fèlix Pons, actor, director i artista plàstic

El dia que va morir Fèlix Pons

Helena Roura

El bar Horiginal de Barcelona es troba davant el MACBA, a la petita plaça on desemboca el carrer Ferlandina. Rere una porta petita i discreta, és una caixa de sorpreses que conté, entre altres, recitals de poesia en directe els dimecres al vespre acompanyats, si es vol, d’una copa de vi. Un local d’intel·lectuals; d’intel·lectuals i modernos, vaja.

El veig arribar força abrigat i amb la bossa en bandolera. Duu ulleres de pasta i les mans amagades a les butxaques de la jaqueta. El seu rostre és fàcilment recognoscible: ha estat molt mediàtic, a la televisió catalana, en els papers de Benet, a Ventdelplà; de Lluís, a El cor de la ciutat; i ara ho torna a ser com a Salva, a La Riera.

-     No tens fred?! – em diu.

L’entrevista, doncs, té lloc a dins. Me n’alegro: l’atmosfera musical de l’interior canvia del jazz al country d’una forma subtil i agradable, passant per balades, rock i folk. Una mescla interessant.

-     Estava una mica espantada perquè, és clar, avui t’has mort.

-     (Es sorprèn, però ràpidament hi cau) Òstia sí! Què fort!

En efecte, tinc davant en Fèlix Pons el dia en què ha mort Fèlix Pons. Sí, José Fèlix Pons, periodista esportiu, gran locutor de ràdio i, com en Fèlix que avui m’interessa, també actor, però de doblatge.

Fèlix Pons a la porta de l'Heliogabal, en el Bestiari Il·lustrat dedicat a l'actor Roger Coma.
Font: blogs.tv3.cat/bestiari

Seiem a l’última taula de la primera sala, la número 7: aquest número li agrada. Damunt la taula hi deixa un llibre gruixudíssim, un assaig sobre el mite de la balena i el mar. Amb la dicció perfecta que acostumen a tenir els actors, m’explica que porta tot el matí al taller treballant amb parafina per la seva nova instal·lació artística, que presenta d’aquí uns dies al congrés Fronteras Nebulosas, a la Universitat St. Gallen de Suïssa. Tot i tenir els ulls cansats, és un home atractiu, com la seva veu clara i directa. No li pregunto quina edat té perquè Internet ho xerra tot: és de la collita del 72, però es podria fer passar perfectament per una del 80. Manté un físic i esperit jove, viu, alegre. Aquests pensament són interromputs per la comanda del cambrer. En Fèlix: cafè sol.

-     He trobat una crítica que va fer en Joan-Anton Benach a la revista El Temps sobre La tardor barcelonina, i es referia a tu d’aquesta manera: “Fèlix Pons, un home de provada sensibilitat...”.

-     (Riu) Me la vaig llegir i em va sorprendre. No sé exactament què volia dir amb això, aquest senyor. Potser era una manera de preparar-se perquè després me’n fotria una altra: deia que li faltava sentit de l’humor, a l’obra, que el text estava fet “massa en sèrio”.

L’última obra teatral que ha dirigit, produït i representat en Fèlix Pons –La tardor barcelonina, a La Seca/Espai Brossa, sobre l’obra homònima de Francesc Pujols– va triomfar dins un cercle reduït d’espectadors curiosos que cerquen noves propostes en petites sales de creació. Elogiada pels crítics en general, i per una servidora en particular.

-     És cert que l’art sempre m’ha interessat molt. Des de petit he sigut molt inquiet. He rebut dels meus pares l’interès per la cultura: el meu pare em va educar en l’amor als llibres; la meva mare, en la música; i de ben petit ja anava al teatre amb ells. En aquest sentit he tingut una mirada... Bastant afinada.

-     Sensible... (Ironitzo). Portes a sobre una Moleskine. Ets més periodista que jo.

-     Sí! Una de les coses que faig en el meu temps lliure: escric i dibuixo. De fet, vaig posar Periodisme com a primera opció a l’Autònoma, però no tenia prou nota. M’agradava, el periodisme, pensava que... (Es perd en algun record). Vaig entrar a la segona opció: Història, sempre m’ha agradat molt. Però tenia molt clar això de la interpretació i, en fer les proves per l’Institut del Teatre aquell mateix estiu i entrar-hi, va ser incompatible amb la facultat. L’IT ha estat un període molt important de la meva vida, vaig entrar-hi quan era una criatura: tenia 19 anys...

Sento que caic de tant petita com em sento davant la reflexió filosòfica d’un home de 40 anys que –sense aparentar-los–, en un rampell de reminiscència recorda els seus feliços i innocents anys de joventut.

-     L’experiència va ser molt bona, vaig entrar en contacte amb gent que tenia les mateixes inquietuds que jo. Les persones som totes diferents i cada persona és un misteri, però en el meu cas sempre he tingut moltes inquietuds, m’he interessat per diferents disciplines, sobretot pel món de l’Art.

-       Vocació?

-     M’han ajudat des que em van educar. Aquesta vocació, o realitat polièdrica, forma part de mi, del meu caràcter. Em costa molt casar-me amb una sola cosa, saps? Quan estic al taller, allà, hores i hores, polint la parafina com un xino, és una mena de mantra: penso en els projectes de teatre; i quan estic al teatre, avorrit, assajant, el cap se me’n va i començo a pensar en el taller.

Un cul inquiet. Un tastaolletes. Les mans d’en Fèlix es mouen i ho toquen tot, fins i tot els meus papers són matèria d’interès dels dits curiosos. Gesticula en concordança amb les paraules: la parafina esdevé un mà que rasca sobre l’altra, polint l’aire, i la “realitat polièdrica” es representa amb una dansa de mans i braços al voltant de la testa, simbolitzant una mescla d’idees i interessos que ballen dins el cap, dins l’ànima. I en Fèlix riu quan s’explica, riu molt. Allò que fa, l’apassiona sense límits.

Fèlix Pons en el paper de Francesc Pujols, a La tardor barcelona (La Seca/Espai Brossa). Font: teatral.net

-      Actor i artista, ets també poeta?

-     Això de poeta... Em queda una mica massa gran. Diguem-ne que tinc un vincle fort amb l’escriptura, forma part del meu jo creatiu. Des de molt petit em recordo escrivint. També dient que m’agradaria ser actor. I per què? No sé si hi ha una perquè per aquestes coses. De vegades, les coses són, de manera irracional; o han de ser. (Rumia una estona). Suposo que per una necessitat d’expressar-me, com a ésser humà i com a artista.

En Fèlix va seguir allò que ell anomena “el recorregut que acostuma a fer l’actor tradicional”: va començar a fer teatre de petit i, després de fer alguns cursos d’interpretació a escoles com la Nancy Tuñón, va veure clar que el seu lloc era l’Institut del Teatre. Però al cap dels anys –gaudint sobre l’escenari del Teatre Lliure durant gairebé 4 anys, formant part d’elencs esplèndids–, els límits que estableixen els guions dels personatges li van quedar petits...

-   Saps què passa? La feina d’actor és molt bonica, però l’actor és un intèrpret, una persona que executa, millor o pitjor, una partitura. Hi ha una profunda discussió sobre si l’actor és o no és un creador: jo ara mateix estic en una fase en la que penso que no. Com a intèrpret, el teu camp d’acció és molt limitat, has de fer el que et demanen. Ho pots fer de manera excel·lent, brillant i emocionar molt gent, però no pots traspassar el camp de l’autoria, el del creador. Des de jovenet, he sentit que tenia la necessitat de dir coses. Per això aquesta necessitat de crear, ja sigui en el camp de la literatura, les arts plàstiques o la direcció d’espectacles. Quina xapa t’estic fotent!

-     I ara! (És evident que li agrada parlar de la seva feina, del sentit de la seva vida com a artista). Però, digue’m: com es viu el contrast entre el món mediàtic i el món, per exemple, de La tardor barcelonina?

-     És la paradoxa de l’artista dins el mercat artístic. De sobte hi ha una faceta mediàtica, en el meu cas com a intèrpret, que a vegades et porta a situacions surrealistes o difícils de portar. És qüestió d’anar-hi negociant, però jo em sento més còmode fora d’allò mediàtic. T’explico el que vulguis de les meves obres i projectes, però quan em truquen per parlar del personatge del Salva... (Arrufa el nas). Ho faig perquè forma part de la meva feina, tinc un contracte i unes obligacions. Però no és el meu projecte artístic.

-     Quant de Fèlix Pons hi ha en els teus personatges?

-     Cada espectacle té alguna cosa de mi i connecta molt amb el moment que estic vivint. Hi ha coses que faig en un moment que després no faria; es perd la connexió amb el què et mou a fer les coses. En el cas de La tardor barcelonina, des que la vaig llegir per primer cop, fa 5 o 6 anys, vaig notar una connexió molt forta: “jo hauria pogut escriure una peça així”, vaig pensar. I després van venir les ganes d’experimentar amb el món plàstic.

-     Per què l’interès per un escriptor i filòsof com Pujols?

-     Una part del Fèlix escriptor s’hi reconeix. A La tardor barcelonina hi ha aquest joc d’alter ego, des de les meves inicials, FP, fins al Fèlix fent d’artista però també a escena dient el text. Tenia sentit que fos jo l’intèrpret. He aconseguit traslladar l’esperit gamberro de Pujols. Estic convençut que li hagués agradat, si l’hagués pogut veure.

-     “Barcelona és la millor ciutat del món”? [Frase de Pujols a La tardor barcelonina].

-     Sí, però no ho diguis a ningú. Aquestes coses s’han de saber en la intimitat.

-      Ah.

-     Barcelona és un dels llocs més còmodes per viure del planeta i una ciutat molt bonica. Però totes les ciutats boniques corren el perill de morir emmirallades en la seva pròpia bellesa. És capdavantera a nivell industrial, cultural, intel·lectual, però a vegades té alguns tics de provincianisme. Hem de lluitar per no deixar que aquesta mirada de poder aburgesada i endormiscada ocupi el primer pla. 

Criat al barri de Sant Gervasi i fill únic, se sent més del Gòtic, on viu des de fa 13 anys. Tot i així, li agradaria viure a Mallorca, d’on prové la seva família paterna i el seu plat preferit: el tombet. En Fèlix és dels que saben apreciar profundament la seva ciutat; per les coses bones i per les dolentes, clar.

-   M’he tornat molt racista, molt fatxa. Barcelona, la millor ciutat del món? Sí, amb molts peròs: som la sala de festes del turisme low-cost d’Europa i d’arreu del món. La massa de turistes omple el Raval i el Gòtic, la gent pixa al carrer, vomita... I les putes. A mi em sembla fantàstic, que hi hagi putes! Estic a favor de la prostitució, i de legalitzar-la: penso que hi ha molta hipocresia. Però, què fa que un tio pagui vint euros per fotre’s una mamada al carrer Portaferrissa? Doncs que tenim un turisme súper cutre! (S’indigna). En fi, un drama. Parlem de coses més alegres!

-      D’acord. Com t’agradaria morir? Ja que avui has mort...

-      Òstia! (Riu). Home, seria collonut morir ràpid. I sense gaire mal!

Més coses d’en Fèlix? Fins al nivell d’intimitat al qual es deixa arribar –directament proporcional al nivell de profunditat del test de Proust–, i després de rumiar una estona, es considera una persona treballadora, responsable, creativa, ambiciosa i amb capacitat per coordinar persones i liderar projectes. Fins aquí cap novetat. Defectes?

-       No t’hi cabran en el paper! Defectes, tots. Molt egoista; no té res a veure amb ser fill únic, sinó amb l’espai que ocupa l’ego dins meu. Em costa delegar. Tinc mal humor. (Pensa). Què més?

-      Tampoc cal dir “sóc un capullo”.

-      Exacte, tampoc cal matxacar-se! (Riu).


Fèlix Pons a l'enregistrament del capítol May 18: Gin & Kiss by Bulldog, del projecte B-World de Bibiana Ballbè (#BBatOMM). Font: http://bworldwith.us/may-18/


Més. Li agrada el color blau turquesa, tot i que creu que és de gais. Un dels seus esports preferits és el viatge. Excursions i muntanya. Es perdria per Àfrica en la pell d’Ulisses, no el de Joyce sinó el d’Homer. Admira Camaron de la Isla, Miquel Barceló, Leonardo da Vinci, Emma Vilarasau, i no s’oblida de l’Anna Lizaran. Amant de Bruce Chatwin i A la Patagònia, escolta els Stones, mira Truffaut i llegeix Pla.

Quaranta-cinc minuts després del cafè sol, ens aixequem per pagar. En Fèlix s’interessa pels reversos de les monedes i comenta amb el cambrer i amb en Ferran Garcia –un dels organitzadors dels recitals de poesia de l’Horiginal– d’on és l’euro amb què paga. Entre el canvi i els xocs de monedes, em ve al cap que de petita volia ser caixera de supermercat:

-    És boníssima, aquesta! Jo volia ser arqueòleg, veterinari, actor... I barman, també! De veritat que has de venir aquí a l’Horiginal, als recitals de poesia. No t’ho pots perdre. 


Ja al carrer, li explico que estic llegint Jakob von Gunten. Sankt Gallen, la ciutat suïssa on s’estarà en breus, és a pocs kilòmetres d’Herisau, d’on es diu que va morir Robert Walser, sol i mig boig. Recentment s’han recuperat breus relats de Walser, publicats a Vida de poeta, entre els quals es troba L’incendi del bosc. “Jo tenia una gran masia en la muntanya catalana i la vaig cremar”, comença La tardor barcelonina. “Jo vaig córrer per aquells boscos a la llum de les flames...”. Foc, boscos. Pujols, Walser. Fèlix Pons el dia en què va morir Fèlix Pons. Realment, la vida et sorprèn.●


* José Félix Pons, locutor de ràdio i actor de doblatge, va morir el 19 de març de 2013, al mateix dia que vaig entrevistar l'actor Fèlix Pons. Des d'aquí, un sentit record per al gran locutor José Félix Pons.

Entrevista realitzada per a l'assignatura de Periodisme Cultural (Periodisme UAB).